Discussion Categoria:Geografia

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Mudi lo tèxt segon a l'adreça : oc.wikipedia.org/Provincia de Namur Entà la vòsta participacion qui vien, escrivetz ua adreça atau : oc.wikipedia.org/NomDeuTèxt dens lo navigator, cliquejatz sus "edit" e metetz lo tèxt. Que'vs prègui de'm perdonar entà mon occitan, ne lo parli pas enqüera plan !!!

Pasha 16 mar 2005 à 07:56 (UTC)


Belgica: la provincia de Namur


             Provincia de Namur 

Un dei cinc provincia francofònas de Belgica, situada al sud. La provincia de Namur cobris 3 666 km2 e sa poblacion s'enauça à 450 000 abitants. Son mèstre‑liòc es Namur (Nameur en wallon), e sei vilas importantas son Ciney, Dinant, Gembloux et Philippeville.


             Geografïa fisica 

La provìncia s'articula à l’entorn del jonhent Sambra‑Mosa en quatre zònas, que tres s'estíron de cada part de la valada de la Mosa: l'Ardena, nalta planesa seuvatièra, de cada part de la Mosa francesa, culmina à l'èst d’aquesta à 505 m à la Crotz Scalha; la Fanha‑Famena (la Fanha à l'oèst e la Famena à l'èst), larja depression scistrosa ambé de pradas e de sèuvas amb una benda calcaria, o Calestiana, al contacte de l'Ardena e richa en fenomenes karstiques (baumas à Nismes, Han‑sur‑Lesse e Ròchafòrt); lo Condròz, una planesa faita d'una seguida de còlas gresosas («tiges») sovent ocupadas per de bòscs o de culturas e de depressions calcarias («chavées») cobèrtas de champs e estiradas d'èst en oèst; la Hesbaye, una planesa cobèrta de sòus limonos propicis à la cultura del froment, de la bledaraba sucrièra, e del colzà.


            Torisme e curiositats

Lo torisme es una activitat sostenguda dinc la valada de la Mosa e dinc l’aire entremietg Sambra e Mosa (lacs de l'Eau d'Heure, abadias de Floreffa, Leffa e Maredsous...), las activitats industrialas son localisadas mai que mai de cada part dei valadas industrialas de la Sambra e de la Mosa (metalurgia, construccions mecanicas, industria chimica, veiraria), e dinc la quita region de Gembloux (construccions mecanicas).

La provincia de Namur abrica un di sètis pus importants del paleolitique, la bauma de Spy, descobèrta en 1886. I a quauquas remarquablas glèisas romanas (Celles, Hastière), de fortalesas imposantas (Corroy‑le‑Château, Poilvache, Montaigle, Vêves) e divers chastèls agradimentats de jardins à la francesa (Annevoie, Freyr). La provincia s'enaltura també d’avedre la sola facultat dei sciencias agronomicas de Belgica (Gembloux).


                     Istòria

La provincia de Namur es una de las nau provincias creadas per la Constitution bèlga de 1831. Mai granda que lo reire-departament francés de Sambra‑e‑Mosa, s'es crescuda, al Sud, de territòris venent del departament deis Ardenas (tratat de Paris de novembre de 1815). Sei rasas correspondon pas à las del reire-comtat de Namur nimai à las de l'avescat creat sota Felipe II (1559).




Presentacion pel viajador

La Mosa dintra en Belgica coma fa ‘na vesina, acompanhada longament per doas ribas francesas que càvon en tèrra belga l’entalha de Givet, sol endrèit de França que parla enquèra wallon. Mas en provincia namuresa la Mosa sara libra e irosa. Sara ‘na rèina orlada de casaus e de chastèls, animada de batèus de plasença e de pescaires à la linha, florida, copada per lo rambalh gaujos dei restancas. Leissa à mãn esquèrra la Francha Sèuva e Oignies, lo vilatge dei veusas, que lors òmes morísson vers quaranta ans de la silicòsi di paumons, agantada dinc leis ardesièras de Fumay. La sèuva ressontis de la destrau di boscatiers. Lis esclopaires de Cerfontaines e de Nismes lai vénon quèrre la fusta per fabricar lis esclòps wallons, « les socques wallones », descoletadas coma d’escarpins, tengudas d’una benda de cuèr tachada de cobre. L’Aiga Blancha, al nòrd, l’Aiga Negra al sud, se rejonhon al nòrd-èst, un pauc al nòrd de Nisme, per formar lo Vihoin, que contunha vers l’èst, per rejonhe la Mosa. Li senhors de Couvin, arran de l’aiga negra, eimàvon chaçar pels gaspalhats poblats de lèbres e de chabròus, puèi ofrir dinc lor chastèl ajocat is òrles de l’Aiga Negra de taulejadas qu’a leissat grand remembre. I a pas mai de senhor, i a pas mai de chastèl, mas demòra la « dukasse », la vòta de Couvin, vers la Sant-Joan, que s’i minja eitant de pompas coma se’n vèi dinc lei kermessas de Breughel : pompas al sucre, à la crèma, is agrassons, is agrimols, cuèita dinc la forniau après la fornada de la senmana, e que les efants tòrnon de la bocha del forn en se cramant à las platinas inquèra chaudas. Nismes atira li campaires, à l’entorn de la gisclada de l’Aiga Negra, di gorcs dis Abannets e del Matricòlo. Li mai gausards se ríscon dinc lei baumas de l’Adugeoir. Mariemborg pòrta lo nom de Marïa d’Ongrïa, la sòrre de Carle Quint, que l’avia fait bastir al nòrd del jonhent de l’Aiga Blancha ambé l’Aiga Negra. Avia pas qu’una pòrta e la cresion inexpugnabla, mas li Francés d’Enric lo Segond la prenguèron d’assalt e la rasèron. Sèm pas qu’à la dintrada de la provincia e n’avèm jà toti lis aspets : païsatges de ribèiras e de bòsces, un mostier d’aqui d’alai, de fortalesas destruchas e de baumas misteriosas, d’aigas bojolantas que la ròcha engolis o fai gisclar de las prigondors. Al mietg de tot acò, la Mosa, pigra e mairenala, reculis dinc son sen prigond lei ribèiras que s’i escàmpon, rendudas. Banha lo Prat dis Avocats d’Hastièra, qu’es lo verdier mai bèl de Belgica, s’espestilòga al pè del maine dels comtes de Florennas, cascalha puèi dinc la robina que la mena à Waulsòrt. Après Houyet, la vau s’estrechis e li rochàs se butàsson. Acò’s aqui que la Belgica tòca seis originas : ossamentas pre-istoricas à Furfòòz e Chaleux, e tot pròchi, leis ossamentas paleoliticas de Spy. L’Istòria contunha dinc la mèma region. À Gomrieux, la pèira-fita de la « Pèira que vira » nos fai imaginar de druides acampats. Rognées e Védrin aun de cementèris galò-romãns. En Andena regnava una familha pepinida, ammé lors filhas qu’avion li noms dei santas verges del païs: santa-Begga, santa Gudula, santa Amelbèrga. D’aquessas dròllas nasquèron puèi Pepin lo Brèu, Pepin de Herstal, Carle Martèl. Tota la valada mosana e lei sèuvas vesinas resontísson del galaup di quatre fraires Aymon perseguits per la rancura de l’Imperador Karle Mayne. Puèi, cò sara Felipe de Borgonha qeu vendra chastigar lei cieutats rebeladas, e qu’escampara à la Mosa li cendres e li còs de lors aparadors. Puèi lo Francés envasis l’Ardena, d’Enric IV à Lovis Quatòrge, puèi ambé li soldats de la Revolucion e li granadiers de l’Empèri. La Mosa lis arrestet pas gaire, coma arrestara pas longtemp tampauc li regiments alemands de 1914 e lors tancs de1940. Pamens, de vilas à bèl esprèssi per la guèrra gardàvon la Mosa : Mariemborg, Felipevila onde Napoleon passet la nueit amara que seguet la batalha de Waterloo. Sobre lis dos òrles se seguission las torres-mèstras, li nalts bàrris merletats, lei cieutadèlas. La de Dinant veguet mai de sanc que totas leis autras : dos cents assalts e dezassèt sètis. Li Dinantés èron valents e batalhiers. D’uèi Bouvignes es pas qu’una de sei borgadas, mas las doas localitats foguèron longtemp rivalas. Bouvignes èra del comtat de Namur, quand Dinant èra del principat de Lieja, sovent en garrolha ammé li Borguinhons.En 1466, Dinant resistet gloriosament al duc Philippe, e penjet en efigia son filh, lo comte de Charolais. Aqueste s’embufet e venguet assetjar la vila ambé 30 000 òmes d’aquel còp. La prenguet e la pilhet durant tres jorns « de tala sòrta que semblava qu’i aguèssa cent ans que la vila estava roïnada ». Li Borguinhons faguèron lhigar uèit cents Dinantés dos à dos per l’esquina, e lis escampèron pel flume. Après aquela atrocitat la vila se relevet pamens, mas li Francés venguèron l’atacar. Enric lo Segond faguet destoscar e chaplar lis abitadors dinc lei quitas glèisias onde s’èron refugiats. Lovis XIV esparnhet la vila. I faguet demorar Madame de Maintenon, que l’acompanha dinc sas campanhas militaras, e venia prendre près de guela un moment de solaç quand lei lassièras del sèti de Namur li’n leissàvon lo lese. Dinant patiguet plã també de la guèrra de Quatòrge, mas se rescombeliguet. Era tot-escaç relevada que la guèrra de 1940 la prenguet coma champ batalhier. Pamens, jaguda en riba de Mosa, la vila es una dei mai embelinairas de tota la valada, ammé sei charrèiras de bricas, sei botigas que dardàlhon de cobres jaunes e rotges, lo miralh lise del flume que desdobla la siloeta de la glèisia Nosta Dòmna e son campanal à bulbe que Victòr Hugò comparava à una gigantesca pichèrra. Pasibla’s sa passejada lonc de l’aiga, à l’ombra de la falesa escalabèrta, fins la Ròcha de Bayard. S’acò’s bi lo corsier di Quatre Filhs Aymon que copet lo rochàs d’un còp de bata per lor dobrir lo passatge ? S’acò’s lo glàsi de Renaud que fendet la muralha de pèira coma un romegàs ? Maudespièit li poëtas, lis istorians faun li realistas e l’i véson pulèu l’òbra dis artilhiers de Lovis Quatòrge, fasent petar la ròcha à la polvera, per elargir la rota e faire passar li canons. Dinant es una vila gauda qu’eima pas remembrar si malurs. Sap aculir li toristas, ambé sei braçarias nombrosas, si restaurants de las toalhas blanchas, e sas pastissarias onde véndon de « couques ». Lei « cocas » del Dinant son pas lei cocas d’Auvernha, mas de pastissons de pãn d’espécia plã sucrats, de la pasta un pauc pesuga e cachada, mas ambé de fòrmas variadas que faun de còps coma de bas-releus adornats de flors, de fruchs, de personatges o de païsatges. Li mòlles de « couques » son d’uèi de fusta de perier o de noguier. Dinc lo temp èron de cobre. Puèi la Mosa se fai larja e mondana per arribar à Namur. Vaqui leis isclas e la primièra restanca. E lo pont vièlh de Jambes. Namur a sa cieutadèla sobre lo rochàs, al dessus del jonhent ambé la Sambra que vé de l’oèst, de la provincia de Hainaut. Aqui demoràvon li Galés Aduatiques que se revoltèron en 57 abans Noste Senhe contra Jùli Cesar e guel ne vendet 53 000 coma esclaus. En 1692, Namur patiguet un lonc sèti, bailejat per Vauban. Lovis XIV seguia tot, de lònh, establit à la « Roja-Censa » pròchi Flawina, ambé Racine e Boileau, qu’i compauset una òda per celebrar la presa de la vila. Mai tard, lis Olandés mudèron en cieutadèla lo vièlh « chastial » dels comtes. (D’uèi se ditz « le tchestiâ » en Wallon). La severitat massissa di bàrris chaucha pas la vila vièlha, mas si-be la corona coma un gròs joièl simple dins lei còimas sornas de la Marlanha, l’antiga sèuva sagrada. Namur a una crana glèisia-catedrala barròca : Sant-Aubin. Conté un tablèu de Van Dyck e un de Jordaens, e darrier lo mèstre-autar un bojau de maubre negre chabis lo còr de Dòm Joan d’Austrïa, lo jove e glorios vencedor di Turcs à Lepante. Aquel bastard, que Carle Quint confesset à Felipe II sobre son lèit de mòrt, moriguet fetivament à las pòrtas de Namur, al camp de Bojas, à l’atge de trenta ans. Sopçonèron Felipe II d’avedre provocat aquela mòrt, per jelosia di succès de son fraire, e lo perigòrd Brantòme afortis que lo jove eròi europenc foguet empoisonat per de « botinas prefumadas ». Demòra pas grand-causa de la vila de l’Edat Mejana, mas sa cara se retròba inquèra per moments dinc lei charrèiras estrèitas del bàrri de la Marcèla, dinc sas pèiras d’ensinha escalpradas, e sobretot dinc sei viergetas coronadas de flors artificialas dinc lors bojaus. Assegúron que la que se tròba à la cantonada de la charrèira Sant-Lop data del sègle Quinge. Al temp de Carnavau, li gigants de Namur èron li mai vièlhs de Belgica, mas aun disparegut en mai de 1940, quand lis Alemands faguèron cramar l’Otau comunau. I a pas mai que li vièlhs que se remémbron que Namur avia de tiancaires, de gents que se passejàvon ajocat sobre aquessi tiancs, coma li pastres dei Landas. D’ùni díson que la Mosa desbondava sovent e que leissava de nitas, e que sis òrles gaulhàvon, e que lis abitadors devion donc s’ajocar sobre li tiancs per s’efangar pas. Quau sap ? D’autri conton una brava legenda. Lo comte Jehan avia assetjat la vila que morissia de fãm. Aquela mandet d’emissàris per damandar mercé. Mas lo comte embufat respondet : « Pas capt de perdon ! que me lo venguessiatz damandar de pè, à chaval, en barca o en chàrri ! » L’endemãn, lo comte vesia s’aturar de son camp li notables de la vila, ajocats sobre de tiancs, « ni de pè, nimai à chaval, nimai en barca, ni en chàrri. » Riguet, e la bona umor li essent venguda, faguet la patz ammé la vila. Desenant, i aguet pus capt de regausissença à Namur que remembrèssa pas l’incident. Li Namurencs se faguèron tant biaissuts dinc l’art de chaminar tiancats qu’inventèron de quitas danças e de jòcs, que fasion sobre lo feirau Sant-Romietg, e iquaus assitèron Carle-Quint e sis archiducs. Li darriers tiancaires que podretz veire son pas que de figurants pro pietres vengut per animar lei fèiras. Lo vièlh Namur passa à las trèvas.

Irosament, Namur garda bi son encant un pauc dormissent, dinc sei charrèiras orladas d’ostaus de brica plã roja, sei finèstras jentament adornadas, sa passejada à la cieutadèla, seis ombrinas frescas durant li jorns d’estieu, son Tiatre de verdura, e son casinò en riba de Mosa. Garda també sa cuzina, bessai la mai fina de Belgica, ambé seis especialitats : leis « avisanças » que son de friands folhetats e claufits de charn, la « jôte » o pureia de caulet, l’ensalada de « crêtons » (de lard gras fondut dinc lo vinagre e versat sobre la mai tendra lachuga), la pompa de riz e sobretot lo pèis à l’escavesca, anguila o lùci, pèis de la Mosa, coma que saia, prefumat de bon vinagre, de ferigola, d’escalòta, de cibola, de jolverd, de giròfla, d’estragon e de pebre de Caiena, senç delembrar lo chuc de mai d’un citron. Bévon pas mai la « keute », la biera d’òrdi de Namur, mai blonda e amara que deguna auta, mas qu’es estada destronada per lei bièras industrialas, lieurada à camionats dinc lei braçarias de la charrèira de Fèrre.

La provincia de Namur a la tradicion dei « marchas », que tòcon lei fibras mai prigondas de la sensibilitat populara, per lor mescladissa de caractèri religios e militàri. Lei mai famosas son las de Walcourt, Foy Notre-Dame, Fòssas o Gerpinas. Se sémblon totas pels profanes. Se tracha de passejar sobre un chamin mai o mens lonc lei reliquias d’un sant o una estatùa venerada, dinc un cortègi de bandièras e de fanfaras, sota la proteccion d’una escòrta petaradanta e colorada de soldats del dimmèrgue. Aquel biais de faire vé d’una necessitat repetada. Leis armadas d’invasion foguèron nombrosas à passar per la valada mosana. Se compausàvon de mercenàris, que rebalàvon sovent ammé guessi concubina o be femna e efants. Chalia noirir tot aquel monde, e la sòlda venia pas regulièrament. Li soldats minjàvon leli bèstias di païsãns e lor panàvon tot çò que pareissia de valor. Per se gandir d’aquessas rapinas, li vilatges avion degut formar de milicias, assabentadas à la lèsta del manejament de las armas, onde metion toti lis òmes que podion portar la pica o lo mosquet. Aquessas milicias avion de bailes, lo baile del vilatge o l’aubanèl de l’endrèit. Chargats de l’autoritat, volion n’avedre lei marcas exterioras, e se carrèron lèu de quèpis, espanletas, galons. Lis òmes volguèron s’equipar també, à lors despends o li de la comuna ; e coma chalia bi qu’aquela despensa sirviguèssa també en periòda de patz, coma li valents gardas civiques, qu’èron sovent à la pena, meritàvon plã també d’èsse à l’onor, la costuma s’establiguet soleta de faire participar la milicia en granda tenguda e en formacion de combat ei regausidas comunalas. La mai brilhanta, qu’atrasia lo mai de monde, èra la vòta, la fèsta paroquiala, ambé sa procession. Aquessas processions sortission de còps de l’auta mãn del bàrri protector de la glèisia, – coma à Fòssa, Walcourt, Gerpinas e Foy – ambé lors reliquias preciosas, que podion afiscar la cobeitat di soudards, o la furor dis iconoclastes calvinistas quand lei guèrras religiosas li faguèron venir di Païs Bas. Alèra li milicians prenguèron lo fusilh per acompanhar Nosta-Dama o lo sant patron de la paròquia, e puèi que rebalàvon lo mosquet, ne’n faguèron usatge per espaurugar li possibles panaires e agressors, e per se faire ausir. Res enebris pas tant coma lo crepitament e l’odor de la polvera, li Chinés o sabion jà. La fola picava dei mãns, lis efants trepinhàvon d’estrambòrd, e la procession n’èra dos còps mai jenta. Las encausas aun disparegut, mas lis efets demòron. Li soldats dei marchas de uèi son pamens pas de simples figurants engajats per l’escasença, son de gents del païs. N’i a de totas las edats, e coma s’equípon à lors despends e à l’aflat de lor fantasia, lis unifòrmas son variats. Li granadiers d’empèri aun gardat la favor gràcia al shakò e lo jente dolman de sotachas. Mas quand li Francés fasion la guèrra d’Algeria, li Turcs de fantasia e li zoaus faguèron d’amators. Lei fonccions d’oficier se véndon à l’enquant e l’òsca es pro nalta. Se tracha pas solament de pagar son grade, chau amai n’èsse digne, e la mage-part dis oficiers de marchas vénon regulièrament à Namur prendre quauquas leiçons alprès d’un sergent de mestier per poder ambé l’autoritat convenenta faire portar las armas e formar li rencs. Li rites son anciãns e li respècton menimosament. À Walcourt, lis òmes del vilatge de Daussois chamínon primiers per que son estats li sols qu’aun pas jamai mancat la procession. La quita annada 1815, à la vilha de Waterlòò, quand leis armadas francesas, anglesas, alemandas, enfetàvon la region, Daussois mandet per gardar Nosta Dama un caporau e quatre òmes en jargau, que portàvon pas qu’un bràutgi en mena de fusilh. À Fòssas, li Malonés aun drèit à la darrièra salva, e perméton pas que se traiguèssa après guessi, la mendra desparada. La Glèisia es pas totjorn plã contenta d’aquela intrusion de l’armada, ambé sa desplegada rambalhosa e encombranta d’unifòrmas, d’òrdres bramats e sas petadas de mosquetaria. La procession i ganha en pintoresque çò qu’i pèrd en reculiment e fervor. Mas li « marchadors » se léisson pas menar per lo bot del nas. La fola d’alhors eima plã si soldats. Se passiona també per lors manòbras, e guessi las tòrnon faire complasentament, pas solament lo jorn de la fèsta e l’endemãn, mas també divers dimenges à l’avança, coma entrinament. Tot acò, de segur, s’asaiga abondosament de bièra e de genibre. Mai d’un anticlericau feron, e que minja de curat tot lo sant clame de l’annada, mancaria pamens pas, lo jorn de la procession, de venir presentar leis armas davant la glèisia e de traire de petadas de fusilh en l’onor de la vierge e dels sants. I a una medalha especiala que decèrnon i vièlhs qu’aun marchat sèt còps à Fòssas. Coma aquela procession se fai pas que cada sèt ans, sèt presencias represénton quand-mèma mietg-sègle de fidelitat. Amai li medalhats espèron bi que tala constança lor sara comptada al cèu. Un còp un capelãn damandava à un òme, cristiãn mas pechador, çò que fasia pel Bon Dieu, e l’òme respondet amb’ inoncencia e senç galejar : « Marchi cada annada à Walcourt ! » De segur lei glèisas de marcha son sovent plã ancianas. La de Fòssa a coma acò una colegiala del sègle XI, amb un còr remarcable, barrat per una pòrta de cobre ajorat, cap-d’òbra di dauradiers de Dinant. Walcourt es sota lo signe de la Verge. Sa glèisia anciana a lo campanal en bulbe, d’ardesa negra, tãn caracteristique de la valada mosana. La verge miraclosa d’argent ciselat es la reproduccion d’una estatùia primitiva faita per sant Matèrne. La legenda afortis que la portèron al cau d’un pibol durant un encèndi, mas que daprès l’estatùia refuset de quitar son abric tant qu’una abàdia saria pas faita à-n-aquel endrèit precis. Se bastiguet l’Abàdia del Jardinet, que s’es espatarrada desempuèi. L’aure també es mòrt. Mas cada annada l’estatùia d’argent quita sa chapèla e s’arrèsta un moment près d’un rolh argentiu de pibol, mentre que li cantiques s’enàuçon, mietg-cobèrts per lo fiòc rodelant di fusilhs, e que lo l’odor de la polvera s’apària i fums blus que monton dis encensòris. La procession de Fòssas prevista per 1914 se faguet pas qu’en decembre de1918, tanlèu la vila delieurada. Dos generaus anglés e belcòp d’oficiers aligats i assistiguèron. Acò foguet probablament unique d’i veire de soldats vertadiers, mas podion pas èsse tant marciaus, ni plens de tant d’estrambòrd coma li « turcs » e li gronhards di vint e dos vilatges que cada sèt ans se recàmpon à Fòssas.