Occitan
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Occitan (Occitan) | |
---|---|
Parlat en : | França, Itàlia, Espanha (Catalonha) |
Regions : | Euròpa Occidentala e America |
Parlat per : | 1 939 000 personas |
Classament : | ?ena mai parlada |
Tipologia : | Sillabica |
Familha lingüistica : | - Lengas indoeuropèas - Lengas italicas |
Estatut oficial | |
Lenga oficiala de : | Val d'Aran (Catalonha, Espanha) |
Academia : | Conselh de la lenga occitana |
ISO 639-1 | oc |
ISO 639-2 (B) | oci |
ISO 639-2 (T) | auv — Auvernhat gsc — Gascon |
Mòstra: | |
Veire tanben : Indo-europenc – lenga, lista de lengas |
L'occitan o lenga d'òc es una lenga romanica parlada en Occitània, çò es: dins lo tèrç sud de França (siá dins 9 regions o 39 departaments de l'Estat francés), mas tanben dins las Valadas Occitanas (Itàlia, e mai dins la localitat de La Gàrdia en Calàbria) e tanben dins la Val d'Aran (comarca de la region Catalonha en Espanha). Lo nom d'aquesta lenga ven de l'advèrbi afirmatiu òc: a l'Edat Mejana serviguèt per distinguir la lenga d'òc o occitan, la lenga de si o italian e la lenga d'oïl o francés (en essent oïl la forma anciana per oui en francés modèrne). L'occitan es una lenga fòrça similara al catalan, subretot dins la sieuna varietat lengadociana.
Somari |
[Modificar] Origina
L'occitan es una lenga romanica, una lenga eissida del latin parlat, tan coma lo castelhan, lo francés, lo romanés... Son nom li ven de l'advèrbi afirmatiu òc (del latin HOC) que li es pròpi. Lo latin venguèt sul territòri actual occitan amb las armadas romanas sul periòde entre 118 e 52 ab. JC. Se sap pas quora la latinizacion foguèt acabada mas sembla que i aguèt de plan granda diferéncias regionalas, cèrtas regions occitanas (dins los Pireneus) aurian poscudas èsser latinizada, o mai romanizada, als sègles VIIIen e IXen alara que Provença e Lengadòc bais o foguèron al primièr sègle ap. jC. Los linguïstes, dins una concepcion teleologica dels territòris politics actuals, se son particularament interessats a la biparticion linguistica de las Galias entre occitan e francés. Per explicar lo fach qu'existen doas lengas plan disparièras, mantun argument son avançats:
- La mendre celtizacion dels territòris occitans e lo pes dels pòbles pre-celtics (Teoria del substrat)
- La mendre germanizacion dels territòris occitans (Teoria de l'adstrat)
- Una difusion de latins tardius disparièrs
[Modificar] Classificacion al dintre de las lengas romanicas
Las classificacions de las lengas romanicas varian segon los autors. A l'ora d'ara l'occitan es classificat sia coma una lenga galò-romanica, sia coma una lenga iberò-romanica, sia coma una part, amb lo catalan, d'un grop pròpi, l'occitanò-romanic. Se pòt pensar qu'en mai d'argument scientific, de presupausats ideologics son a la basa de la causida de l'una o de l'autra d'aquelas classificacions.
[Modificar] Dialèctes
Tradicionalament òm considèra que l'occitan ten 6 grands dialèctes : lo gascon a l'oèst, lo lengadocian e lo provençau al sud, lo lemosin, l'alvernhat e lo vivaroalpenc al nòrd. Los dialèctes son nomats mai que mai segon de divisions provincialas ancianas mas i a pas de correspondéncia exacta entre los dialèctes e las províncias: en Provença se parla provençal mas atanben vivaroalpenc, en Auvèrnha alvernhat e lengadocian, dins lo Lengadòc lengadocian, alvernhat, provençal e vivaroalpenc etc...
Fòra del cas particular del gascon (e encara), la transicion entre los dialèctes es plan rarament brutala e un parlar considerat coma de lengadocian o de provençal pòt tenir un fais de caracteristicas d'un autre dialècte o de caracteristicas pròprias: podèm citar lo niçard, lo cevenòl, lo gavaldanés o lo brageiragués.
Entre los parlars de transicion cap a las lengas vesinas, podèm citar lo roiasc e los parlars del Creissent.
Cèrts autors coma Pèire Bec prepausèron una estructuracion autra de l'espaci lingüistic occitan. Definís tres grands complèxes supradialectals: l'arvernomiègterranenc, l'occitan central e l'aquitanopirenenc. Segon aquela classificacion, lo lengadocian es aital desseparat entre l'occitan central e l'aquitanopirenenc.
[Modificar] Grafia e estandardizacion
[Modificar] Grafia
A l'edat mejana l'occitan s'escriviá d'un biais pro unificat e autoctòn que se sona grafia classica.
Amb la pèrda progressiva de prestigi de la lenga e de tot estatut oficial, aquela tradicion grafica autoctòna se perdèt dins un periòde entre 1460 e 1530 segon las regions (mas tre la segonda mitat del sègle XIII dins lo Creissent; en Bearn per contra la tradicion de la grafia classica s'esperlonguèt fins en 1789). L'occitan, ça que la, contunhèt de s'escriure de longa durant los sègles XVI a XVIII mas segon un fais de principis diferents d'autor a autor: èran de grafias afrancesadas (o italianizadas al País Niçard).
Fabre d'Olivet foguèt lo primièr a prepausar de restaurar un sistèma grafic inspirat del de l'edat mejana, en 1803. D'autres autors tanben prepausèron la restauracion mai o mens completa de la grafia classica, coma lo provençal Simon Juda Onorat en 1846.
Mas los primièrs felibres a l'entorn de Frederic Mistral, Josèp Romanilha e Teodòr Aubanèu ne causiguèron un autre, amb la fondacion del Felibritge en 1854: lor sistèma es apelat grafia mistralenca e mai precisament nòrma mistralenca perque Mistral ne foguèt lo promotor mai celèbre (mas Romanilha l'aviá concebut tre 1853). Aquel sistèma, basat sus la correspondéncia son/grafia del francés amb d'adaptacions e de manlèus al sistèma grafic de l'edat mejana, aguèt un grand resson. Es la grafia utilizada dins d'òbras de Mistral coma Mirèlha [Mirèio] e dins Lo Tresaur dau Felibritge [Lou Tresor dóu Felibrige]. Concebut per la fonologia del parlar rodanenc emplegat pels primièrs felibres, lo sistèma grafic mistralenc èra plan mens adaptat pels autres dialèctes. Amb la difusion del Felibritge fòra de Provença, lo sistèma foguèt donc adaptat o abandonat per d'autres. Un exemple d'adaptacion n'es la grafia febusiana de l'escòla Gaston Febus, pel gascon.
Las idèas de tornar a la grafia classica contunhèron de trabalhar ça que la de longa lo movement renaissentista. En Lemosin, lo felibre Josep Ros i trabalhèt en 1876, seguit pels felibres lengadocians Antonin Perbòsc e Prosper Estieu dins los ans 1890. Lo Lengadocian Loís Alibèrt, amb sa Gramatica occitana segon los parlars lengadocians (1935-1937), fixèt mai o mens definitivament los principis d'una grafia englobanta basada sul sistèma grafic autoctòn, dicha desenant grafia classica o alibertina. Aquel trabalh precís de codificacion d'Alibèrt, a l'escrich coma a l'oral, fonda mai precisament la nòrma classica. Se faguèt una adaptacion de la nòrma classica a l'ensems dels dialèctes occitans durant los ans 1950-1970, mai que mai gràcias a las òbras del provençal Robèrt Lafont, del gascon Pèire Bèc e de l'Institut d'Estudis Occitans. Dempuèi 1996 lo Conselh de la Lenga Occitana (en collaboracion amb lo Gidilòc) preseguís la gestion de la nòrma classica.
A l'ora d'ara lo sistèma grafic mai utilizat es lo d'Alibèrt. Ça que la la grafia mistralenca demòra fòrça utilizada en Provença a costat de la grafia classica.
Tanben cal senhalar doas autras grafias d'impacte mendre: la grafia bonaudiana, fondada per Piare Bonaud en 1973, que fa concurréncia a la grafia classica en auvernhat, e la grafia de l'Escòla dau Pò, version simplificada de la grafia mistralenca, que fa concurréncia a la grafia classica dins las Valadas Occitanas dempuèi 1971.
La grafia es estada, de la fondacion del Felibritge en 1854 e fins a l'ora d'ara, un grand subjècte de polemicas particularament dins las annadas seissanta e setanta.
Comparason de las doas grafias màgers | |
---|---|
Grafia classica | Grafia mistralenca |
Mirèlha, Cant I (F. Mistral) (transcripcion) Cante una chata de Provença. Dins leis amors de sa jovença, A travèrs de la Crau, vèrs la mar, dins lei blats, Umble [Umil] escolan dau grand Omèra [Omèr], Ieu la vòle seguir. Coma èra Ren qu'una chata de la tèrra, En fòra de la Crau se n'es gaire parlat. |
Mirèio, Cant I (F. Mistral) (tèxt d'origina) Cante uno chato de Prouvènço. Dins lis amour de sa jouvènço, A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad, Umble escoulan dóu grand Oumèro, Iéu la vole segui. Coume èro Rèn qu'uno chato de la terro, En foro de la Crau se n'es gaire parla. |
Comparason entre las quatre nòrmas existentas en occitan: extrach de la Declaracion Universala dels Dreches Umans | |||
---|---|---|---|
Nòrma classica | Nòrma mistralenca | Nòrma bonaudiana | Nòrma de l'Escòla dau Pò |
Provençau Totei lei personas naisson liuras e egalas en dignitat e en drech. Son dotadas de rason e de consciéncia e li cau (/fau) agir entre elei amb un esperit de frairesa. Provençau niçard Auvernhat Vivaroalpenc Lemosin Gascon Lengadocian |
Provençau Tóuti li persouno naisson liéuro e egalo en dignita e en dre. Soun doutado de rasoun e de counsciènci e li fau agi entre éli em' un esperit de freiresso. Provençau niçard Gascon (grafia febusiana) |
Auvernhat Ta la proussouna neisson lieura moé parira pà dïnessà mai dret. Son charjada de razou moé de cousiensà mai lhu fau arjî entremeî lha bei n'eime de freiressà. (Touta la persouna naisson lieura e egala en dïnetàt e en dreit. Soun doutada de razou e de cousiensà e lour chau ajî entre ela am en esprî de freiressà.) |
Vivaroalpenc Toutes les persounes naisoun liures e egales en dignità e en drech. Soun douta de razoun e de counsiensio e lour chal agir entre eles amb (/bou) un esperit de freireso. |
Comparason entre las quatre nòrmas existentas en occitan: grafèmas tipics | |||
---|---|---|---|
Nòrma classica | Nòrma mistralenca | Nòrma bonaudiana | Nòrma de l'Escòla dau Pò |
-a finala | -o (-a, -e) | -à | -o (-a) |
ò | o | o | o |
o, ó | ou | ou | ou |
uè, ue | ue, iue | eu (ue) | ue (ö) |
lh | i/h (lh) | lh | lh |
nh | gn | nh | nh |
s, ss c(e), c(i), ç |
s, ss c(e), c(i), ç |
s, ss | s |
z s entre doas vocalas |
z s entre doas vocalas |
z | z |
à è ò á é í ó ú |
à è ò ì ù é óu |
à è eù où é â ê î û |
à è ò ì ù où é |
Se nòta totas las consonantas finalas mudas. | Se nòta certanas consonantas finalas mudas. | Se nòta certanas consonantas finalas mudas. | Se nòta pas ges de consonanta finala muda. |
[Modificar] Estandardizacion
Las diferentas grafias se son concebudas d'en primièr per notar de parlars o de dialèctes, sens fixar una varietat estandard de l'occitan. Pasmens la nòrma mistralenca a engenerat dempuèi la fin del sègle XIX l'aparicion de tres koinès literàrias regionalas: una en provençal general, una en niçard e una en gascon bearnés. E mai se pòt dire que la koinè provençala mistralenca prefigura una lenga estandard.
La nòrma classica, a partir del sègle XX, a perseguit lo desvolopament d'aquelas tres koinès mas a favorizat tanben de koinès regionalas suplementàrias en lemosin e en lengadocian. Dempuèi l'oficializacion de l'occitan dins la Val d'Aran en 1990, tanben la nòrma classica favoriza una varietat pro codificada de gascon aranés.
A costat d'aquelas experiéncias de koinès, del costat de la nòrma classica, la volontat conscienta de fixar una varietat estandard en occitan es apareguda dins los ans 1970 amb las recèrcas dels lingüistas Pèire Bèc, Robèrt Lafont, Rogièr Teulat, Jacme Taupiac, seguits dins los ans 1980 per Patric Sauzet. La varietat estandard se sona segon los autors occitan referencial, occitan estandard o pus recentament occitan larg (P. Sauzet). La màger part dels especialistas son consents per que l'occitan larg se compause:
- D'una varietat generala de l'estandard que se basa sul dialècte lengadocian (dialècte intermediari entre los autres, mas non superior als autres)
- D'adaptacions regionalas de l'estandard, tenent qualques traches dialectals tipics, mas en tot gardar una granda convergéncia e una concepcion unitària. Es una manièra de federar dins l'occitan larg las diferentas koinès regionalas que se son desvolopadas dempuèi los sègles XIX e XX.