Jaume I d'Aragon
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
![]() |
Aqueste tèxt o de tèxt en comentari a besonh d'èsser traduch (entièrament o non). Se coneissètz la lenga utilizada, esitetz pas ! Mercé per Wikipèdia. |
Jaume I dich lo Conquistaire (en catalan: Jaume I el Conqueridor, en aragonés: Chaime I lo Conqueridor), nascut lo 2 de febrièr de 1208 a Montpelhièr, mòrt lo 27 de julhet de 1276 a Valéncia, foguèt un sobeiran occitan e catalan, rei d'Aragon, comte de Barcelona e sénher de Montpelhièr a partir de 1213, rei de Malhòrca a partir de 1229 e de Valéncia a partir de 1238.
Somari |
[Modificar] Antecedents e descendents
Filh e successor de Pèire I lo Catolic (1213) al tròn de la corona d'Aragon. Paire de Pèire lo Grand e Jaume II de Malhòrca.
Èra filh de Pèire lo Catolic (comte-rei d'Aragon) e de Maria de Montpelhièr. Ditz la legenda que son paire èra fòrça atirat per las femnas e pasmens rebutava sa femna. Enganat per aquela, e d'autras personas, pensèt d'anar al lièch amb una de sas amigas, qu'èra en realitat sa quita molhèr. Aital se ditz que foguèt concebut lo futur Rei Jaume I. Jaume I, dich lo Conquistaire, es l'autor d'El llibre dels feyts.
[Modificar] Enfança
L'enfant Jaume foguèt capturat, quand teniá quatre ans, per Simon de Montfòrt a partir de la desfacha de Murèth. En seguida, e gràcias a l'intervencion de sa maire, lo papa Innocenci III obliguèt Monfort a cedir la tutèla de l'enfant als Cavalièrs Templièrs d'Aragon e Catalonha, que son mèstre n'èra Guillem de Mont-rodon que recebèt l'enfant Jaume quand faguèt sos sièis ans. Aqueles li donèron son instruccion de rei al Castèl de Montson, mentre que lo regent, Sanç de Rosselhon, comte de Rosselhon, Provença e Cerdanha se disputava la sobeiranetat amb l'oncle de Jaume, Ferran d'Aragon, abat de Montaragó.
Al moment mai critic, que los nòbles de Catalonha èran a mand d'entamenar una guèrra civila pel contraròtle de la sobeiranetat en contra dels d'Aragon, Jaume, que teniá pas que nòu ans, aconselhat pels cavalièrs templièrs, saupèt dominar plan biaissudament la situacion e prenguèt lo poder de la Corona. A partir d'aquel moment totes los nòbles tornèron jurar fidelitat al rei.
Malgrat aquò, Sanç conspirèt mai d'un còp amassa amb d'autres nòbles per far tombar Jaume del poder, de longa sens o capitar. L'accion mai destacada foguèt quand influencièt e manipulèt lo nòble Roderic de Liçana per tal qu'usurpèsse las tèrras de Llop d'Albero, un autre nòble fidèl a la Corona. Jaume, malgrat sos tretze ans, resolguèt la situacion d'un biais contondent, e Roderic de Liçana, amb de grandas pèrdias, s'anèt refugiar a Albarrasí, dins de domenis qu'èran pas encara someses a la Corona. En seguida, foguèt prepausada la conquèsta d'Albarrasí, pasmens aprèp qualques setmanas de sètge e d'atacas continuas amb dos fonèvols e un almanjanec, se descobriguèt una traïson a la Corona, orquestrada per Pere Ferrandes d'Açagra, senhor d'Albarrasí, e Jaume aguèt de se retirar.
[Modificar] Núpcies, amants e fills
Jaume I, coma son paire, èra un òme plan atirat per las femnas.
Lo 6 de junh de 1221 se maridèt a Ágreda (Sòria), quand aviá tretze ans, amb Elionor de Castelha, filha d'Anfós VIII de Castelha e Elionor d'Anglatèrra. En 1229 divorcièt d'Elionor, qu'amassa avián agut un enfant:
Durant lo maridatge amb Elionor aguèt qualques amantas: Elo Álvarez; la comtessa Aurembiaix, filha del comte d'Urgell Guerau de Cabrera, que se maridariá finalament amb Pere de Portugal. Aprèp lo divòrci amb Elionor, Jaume signèt un contracte secret de concubinatge amb la d'Aurembiaix.
Lo 8 de setembre de 1235 se maridèt dins la catedrala de Barcelona en segondas núpcies amb Violant d'Hongria, filla d'Andreu II d'Hongria, que ne nasquèron uèch enfants:
- l'enfanta Violant d'Aragon (1236-1300), maridada en 1246 amb Anfós X de Castelha.
- l'enfanta Constança d'Aragon (1238-1275), maridada amb Manel, príncep de Portugal.
- l'enfanta Sança d'Aragon (1239-1251), que moriguèt en peregrinatge per Tèrra Santa.
- l'enfant Pere lo Grand (1240-1285), rei d'Aragon e Valéncia e comte de Barcelona.
- l'enfant Jaume II de Malhòrca (1243-1311), rei de Malhòrca.
- l'enfanta Elisabet d'Aragon (1245-1271), maridada en 1262 amb Felip III de França.
- l'enfant Sanç d'Aragon (1247-1275), que arribèt a venir arquebisbe de Toledo.
- l'enfant Ferran d'Aragon (1248-1251), mòrt quand teniá tres ans
Pendent lo maridatge amb Violant, Jaume I aguèt força amantas, que i cal remarcar:
- Blanca d'Antillón, amb qui tingué un fill bord, Ferran Sanxís (1240-1275), baró de Castre.
- Berenguela Ferrandis, amb qui tingué el fill Pere Ferrandis (1259-1318), baró d'Híxar.
- Elvira Sarroca, de la que naixeria l'an 1248 Jaume Sarroca, que capitèt de venir avesque d'Òsca.
Veuse de Violant en 1251, aguèt d'autras amantas e concubinas: Guillema Cabrera, Berenguela Alfonso, Sibila de Saga e Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que lo rei abandonèt quand aquesta va contraure la malautiá de la lepra. D'aquesta darrièra ne nasquèron:
[Modificar] Tractat de Corbeil
Signèt amb Loís IX, lo rei francés, lo tractat de Corbeil (1258), que li cediá totes los domenis que teniá en Occitània (franc de la senhoriá de Montpelhièr, lo vescomtat de Carladés e la baroniá d’Aumelàs), pasmens aconseguís que los reis franceses renuncien explicitament a tota pretension sus Catalonha que poguessen allegar mai abans coma descendents dels conqueridors de la Marca Ispanica.
[Modificar] Regnat
Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-li presoner l'any 1224. Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa aragonesa, dirigit per l'infant Fernando, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va assolir el apaivagament de les reclamacions de la noblesa.
[Modificar] Conquesta de Malhòrca
Un grop de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'annada seguenta, lo 5 de setembre de 1229 l'estol catalan sortís de Salou, e conquereix Malhòrca a Abû I-Alâ Idrîs al-Ma’mûn: desembarca a Santa Ponça e venç los moros a Portopí. Comença lo repoblament amb de pageses de l’Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Malhòrca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al sègle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume lo Conqueridor esdevé lo principal mite de l'istòria de Malhòrca, coma també serà mitificat al País Valencian.
[Modificar] Conquesta de Menorca
Pel tractat del cap de Pera (1231), l'alcaid de Menorca, Abû Muhammad ‘Abd al-Wahid, esdevé vassall del rei catalano-aragonès Jaume I. Alfons II el Franc conquereix de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació de l'arrais Abû’Umar (1287). D'acord amb el tractat d'Anagni (1295) la cedeix a Jaume II de Mallorca, el qual la incorpora a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s’hi van quedar molts sarraïns. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.
[Modificar] Conquesta de les Pitiüses
Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan ‘Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la Festa de l'Estendard mallorquina, el dia 9 d'agost, Sant Ciríac.
[Modificar] Conquesta del País Valencià
Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almizra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.
Pel que fa a la conquesta del Regne de València, cal esmentar les diferents revoltes del cabdill musulmà Al-Azraq.
Vegeu més informació en Edat Mitjana al País Valencià.
[Modificar] Conquesta de Múrcia
Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però els moros murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X, el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conquereixen a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D’acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia a Castella.
[Modificar] Últims anys
Al setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedicion a Terra Santa, però dispersades les seves naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües-Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquesta nova empresa.
Moriguèt a Valéncia lo 27 de julhet de 1276, aprèp un regnat de seixanta-tres anys, quan estava viatjant cap al Monestir de Poblet on volia ingressar coma monge.
[Modificar] Testaments
En morir el 1262 sense descendència l'infant Alfons, el seu fill gran (1260), Jaume I deixava a Pere el Gran, el seu segon fill, Catalunya, Aragó]] i València; al germà petit Jaume li deixava Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya (aproximadament l’actual Catalunya del Nord) i els territoris que conservava a Occitània (la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs): passà a ser rei d’aquests territoris coneguts amb el nom de Regne de Mallorca- amb el nom de Jaume II de Mallorca.
Pel que fa als diferents testaments, Jaume I el Conqueridor a cadascun havia repartit les seves terres de manera diferent, segons el nombre de fills que tenia a cada moment, i seguint una concepció patrimonial de l'Estat.
Les conseqüències d'aquesta concepció foren que, després del darrer testament, calgué, per una banda, la recomanació al seu fill menor, Jaume, que es mantingués unit amb el germà gran, Pere, d'acord amb la qual aquest signà amb el seu germà el Tractat de Perpinyà d'infeudació; l'ordre de Jaume el Just que no poguessin separar-se el Principat de Catalunya, el Regne d'Aragó i el Regne de València; i el Jurament per les Illes.
D'altra banda, a l'època entre els contemporanis hi hagué consciència dels inconvenients d'aquella política patrimonial per la divisió que creava, com ho palesà el cronista Ramon Muntaner en l'exemple de la Mata de Jonc.
De fet, en temps de la dinastia del Casal de Barcelona, ja hi hagué manca d'entesa entre els reis de la branca de Mallorca i els seus reis parents, amb les conquestes de Mallorca per Pere II i Pere III el Cerimoniós. En temps de la Casa de Trastàmara i de la Casa d'Àustria hi hagué enfrontaments que prengueren un caire de guerra civil entre els regnes de Mallorca i de València, per una banda, i el Principat de Catalunya per l'altra, per la desafecció majoritària d'aquest a la monarquia, en temps de Joan II de Trastàmara i de Felip III (IV de Castella). I mancats d'un rei exclusiu comú, l'estructura en diferents regnes menà a un progressiu allunyament dels regnes de la Corona d'Aragó, fins a la seva darrera col·laboració durant la Guerra de Successió, amb unitats militars mallorquines i valencianes defensant Barcelona i en la redacció i defensa del memorial de greuges anomenat Representació.
D'altra banda, la diferent combinació de les propietats de Jaume I en cada testament, mostra, per una banda, la constància a atribuir al fill major Alfons el Regne d'Aragó; a Pere, el Principat de Catalunya; i a Jaume, el Regne de Mallorca i Montpeller, però amb diferents combinacions, depenent del nombre de germans: segons el 4t testament, Jaume hauria estat rei de València. L'ordre de naixement s'associava, doncs, amb la importància del regne atribuït: els patrimonials, Catalunya i Aragó, per al primogènit; i en haver-hi dos fills, però, Alfons rebia Aragó i Pere, Catalunya, com si Aragó fos més important. En haver-hi quatre fills, el tercer rebia el Regne de València, el tercer en importància per l'extensió. I en haver-n'hi quatre, el petit rebia les terres nord-pirinenques i Montpeller.
El fet notable és que, el primer cop que Jaume I tingué dos fills, el menor, Pere, havia de rebre el Regne de València, el de Mallorca, les terres nord-pirinenques i Montpeller; per contra, en el darrer testament, també amb dos fills, el petit no rebé el regne de València. El motiu de la separació del Regne de València del de Mallorca en el darrer testament pogué ser la voluntat de no crear dos blocs prou grossos que es poguessin enfrontar. Però la conseqüència fou que els reis de la Casa de Mallorca s'hagueren d'enfeudar als seus parents més poderosos, perquè la Catalunya Nord estratègicament era massa important per a Catalunya com a zona de pas des de la Corona de França. I finalment, es produí la reincorporació de les terres de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó, amb la pèrdua de Montpeller.
Precedit de Pèire II lo Catolic |
![]() Sobeiran de la Corona d'Aragon |
Seguit per Pèire III lo Grand |
Abû I-Alâ Idrîs al-Ma’mûn |
rei de Malhòrca | Jaume II |
Nunó Sanç | comte de Rosselhon e de Cerdanha |
Jaume II |
Maria de Montpelhièr |
senhor de Montpelhièr |
Jaume II |